jueves, 26 de febrero de 2015

Un bienni irrepetible?

Dies enrere fullejava aquella vella llibreta on anotava les vies que feia, malauradament sense la data.. .que ruc! Bé, com havia de pensar en un dia com avui trenta-cinc anys més tard.
Curioses anotacions fetes a posteriori complementaven les ratlles horitzontals que marcaven, suposo, algun ara ja llunyà i desdibuixat canvi llavors crucial: "desequilibri mental", "depuració", "retrobament".
El primer d'aquests encapçalaments serveix "d'incipit" d'una plana farcida d'aquelles inicials  entre parèntesi (S.I.) que tan familiars van ser aquells mesos tan convulsos emocionalment.

Com en Jordi apuntava, els anys 83-84 es va convertir en el bienni dels solos a Montserrat. Durant aquest espai de temps aquest estil va ser utilitzat per bastants dels habituals sobretot a Sant Benet, llavors centre capdavanter indiscutible de l'escalada esportiva.
Els darrers diàlegs a la xarxa sobre els diferents matisos que pot tenir un "solo integral", m'han fet recordar i "remugar" emocions i situacions viscudes, que no pretenen pas fer apologia, especialment perquè ara veig clarament que el rocam montserratí no és el més idoni per aquest estil. Segur que a tots se'ns han trencat un bon grapat de cantos

L'escalada a Montserrat es trobava en l'impàs de l'acceptació de l'escalada esportiva que trencava molts estereotips establerts i topava amb un frontal rebuig de la part més conservadora del col·lectiu, i de la no tant conservadora també. D'alguna manera suposo que aquestes escalades sense cordes eren  també reflex d'un revulsiu a tanta crítica i fins i tot menyspreu envers les noves tendències. Però aquest menyspreu es dirigia fins i tot a les escalades sense cordes que es feien amb una certa assiduïtat llavors, argumentant que era només una mostra del potencial físic i no tenia cap component psicològic.
Un popular escalador escrivia en una missiva al nº 14  la revista Extrem el següent: "...antecesores cuyas gestas ridiculizarian muchos hechos hoy admirados como desgrimpar la Momieta o hacer la via tal y cual sin cuerdas...Con todo esto quiero dar a entender que con el sofisticado material que corre y el estudiado entrenamiento al que algunos se someten, no lo considero una hazaña".
 Bé, el lector opinarà però crec que fa falta alguna cosa més que sofisticat material i entrenament per fer sense cordes vies com les que llavors es feien: la Gabinete ortopédico, la GAM i L'esperó Màgic de la Prenyada; pujada i baixada de la normal del Cavall; el Mur, la Capeta Noves i Cerdà Pokorsky de l'Elefant; Easy Rider i integral Soplamocos (reencuentros+easy rider) a la paret de l'Aeri; Pel davant, Badalona i Buriles rojos a la Panxa; del Frank, Quina i Ariadna a la Miranda de Sant Benet i un ventall de vies de totxo.


1ª en Solo integral (a quatre mans) a l'Esperó màgic de la Prenyada, any 1983. (foto Toni Jimenez)
Però tornem al que realment em va fer escriure aquestes ratlles. Pot tenir matisos un "solo"? Crec que aquesta és verdaderament la pregunta. Jo crec que sí, i notables. Penso que de les diferents maneres que es pot afrontar una escalada en aquest estil: amb arnés o sense; a vista o assajat;  una via difícil però curta davant d'una més fàcil llarga; fer una via ja oberta o obrir-ne una... l'única cosa que tenen en comú és una eventual caiguda, on els aspectes anteriors no influiran en absolut.

I que podria fer que un matís pugui ser tan determinant per uns i de tan poc per altres?
Durant un "solo" no es pensa mai amb el factor "por", ni tan sols en moments on per exemple s'ha de replantejar un pas i retrocedir. És a dir que mai et planteges durant l'ascensió una possible caiguda ja que aquest fet desembocaria en una fatal crisi de pànic. El que ara em desconcerta és per quin mecanisme pots fer que hi hagi l'absència total de por, la qual fins i tot ara m'envaeix només d'imaginar certes situacions viscudes. Ara però, em sembla fascinant la capacitat de poder abstreure't de tot i gaudir realment amb una força bestial d'un solo, o d'una escalada on una caiguda seria fatal.
A partir d'aquest concepte, crec que com algun companys ja apuntava en els diàlegs del "Roques parets", el fet de dur o no arnés i algun element de fixació, implica un compromís molt diferent, .
En cap cas però, desmereix mai una ascensió en aquest estil per algun d'aquests factors, però per mi la diferència de fer un solo amb arnés o sense, o fer-lo a vista o assajat , és evident.

Bé, tot plegat només és una opinió.

4 comentarios:

  1. La decada prodigiosa Josep no nomes aci i aquest estil si no mes en gairebe tots els estils i el resto peninsular Lo que no vol dir que ara per ara els nivells de dificultats son mes elevats però una cosa no relaciona a el altre
    J Coma

    ResponderEliminar
  2. Hombre Josep! Ya tenía ganas de que volvieras a abordar el tema del free solo en tu blog.
    Si no recuerdo mal, ya hablabas de las sensaciones que produce escalar "a pelo" en algún post anterior, en el cual hacías una descripción muy acertada. Ya entonces estuve a punto de comentar pero por no sé qué motivo no lo hice. Y como apenas sigo la "social media" bien puede ser que redunde sobre lo mucho ya dicho y escrito.
    Personalmente creo que la manera de afrontar una escalada en solo hace que la cosa cambie significativamente. Desde mi limitada relación con el Free Solo, especialmente en Montserrat y muy concretamente en Sant Benet, mi planteamiento siempre ha sido claro: a vista y únicamente con gatos y magnesio. Además, sintiendo especial devoción por aquellas vias abiertas en sólo, veía claro que solamente (valga la redundancia) había una manera buena de repetirlas y esa era en este estilo.
    Y coincido en que los únicos momentos de miedo que he sentido sobre estas escaladas han sido cada vez que las he recordado. Supongo que ayudaba mucho el hecho de que cada una de estas escaladas era fruto de una idea espontánea, sin tiempo a darle vueltas en la cabeza.
    No obstante es justo decir que estas escaladas se suelen afrontar de manera muy conservadora, o sea con un nivel muy por encima de las mismas. Pero aún así...siempre puede petar un canto en éste conglomerado. Con lo cual me quito el sombrero ante cualquier escalada en solo sea como sea la forma de abordarla.
    Curiosamente, hace poco oí decir a una escaladora que Alex Hannold se planteó la Punsola en free solo y tras escalarla como reconocimento previo dijo que nanai. Imagino que el citado lolo nunca antes habia escalado en Montserrat. No lo sé, pero estoy convencido de que ésta roca no es la más apropiada para el Solo Integral.

    ResponderEliminar
  3. Josep, considero que els únics que podeu parlar d'escalada en sol integral, sou els que l'heu practicat pels motius que només vosaltres coneixeu. Res més a dir, tan sols la meva admiració i per la teva noblesa a traves dels anys que portes dedicat a l'escalada.

    ResponderEliminar
  4. Tope BOE i anònim gràcies per entrar al blog i llegir les meves cabòries. Sento el retard a respondre peró tinc el blog una mica abandonat. Aviat peró a veure si us deixo alguna coseta.
    Gràcies per compartir aquí la vostra part més profunda d'allò tan inherent a l'esser humà que és enfilar-se.
    Salut

    ResponderEliminar