martes, 14 de mayo de 2013

El miracle de les múrgules

A quin altre lloc han de passar miracles, si no és a Montserrat?
Més enllà dels descrits en llocs com el "llibre Vermell" o les "Cantigues d'Alfons X", dins de l'àmbit Montserratí contemporani, també hi han succeït fets que extraoficialment estan considerats miracles. Com a exemple tenim la gran esllavissada que va tenir lloc sota el peatge i que va baixar fins el "Bolo" de Monistrol. Era l'època de la rehabilitació de la coberta de la Basílica i feia falta molt conglomerat que no es posseia. En aquells dies tots els blocs petits de conglomerat a la vora de la carretera estaven marcats per coneixer la pedra que hi havia disponible. Com ens va manifestar qui portava la feina de la mamposteria, la pedra era del tot insuficient. Llavors va haver la gran esllavissada, d'on va sortir amb escreix tota la pedra necessaria per l'obra. El raig de llum incidint a l'altar de Sta Escolàstica en destapar un dels forats segellats durant molts anys, o la caiguda de la cúpula de la Sta Cova sense produir cap desgràcia personal, són alguns exemples d'aquests "miracles extraoficials" atribuits a la Verge Bruna. Però parlem del nostre miracle.

El juliol de 1994, abans del darrer gran incendi a la muntanya, la coberta vegetal oferia aquests aspecte

La Palomera, juliol 1994
Un percentatge considerable de la superficie arbrada i arbustiva de Montserrat s'havia marcit degut a la sequera i les elevades temperatures. De fet aquest factor va ser un dels motius que l'incendi fos tan devastador i virulent.

Sant Joan poc després de l'incendi del 4 de juliol del 94
El maig de 1996, després d'un hivern extremadament plujós, un fet mai vist abans (al menys no en tinc constància) va tenir lloc. Indrets com la Vall Mala es van literalment omplir d'exemplars de múrgules (Morchella conica) d'unes mides extraordinàries, semblava que les hi hagessin plantat.
Al llarg del mes de maig varem collir molts quilos d'aquest  preuat bolet. A Sant Jeroni on estavem muntant l'antena i a Sant Benet se'n varen consumir una gran quantitat.
 L'únic document gràfic que tinc és un curt video de mala qualitat on es veu el Ramon de Cal Xico del Bruc i en Jesus amb uns exemplars de múrgules collits a la Vall Mala.


I quina relació tenen els bolets amb l'incendi? Doncs amb l'incendi cap ja que les múrgules no van sortir a les zones cremades com solen fer. Peró sí amb les àrees que es van marcir i concretament on es va assecar el boix. Aquest bolets a part de florir on s'ha cremat, apareix al voltant d'arbres morts com els oms. Aquest cop peró ho va fer a l'alzinar sota els boixos morts.
Jo al menys mai més he tornat a veure aquest bolet de primavera a les parts altes de Montserrat com va passar aquell maig del 96.








El "Botó Vermell"




No puc negar-ho, darrerament les quantitats ingents de transeünts de tota mena per tots els racons de la muntanya em causen un gran enuig. Si, segurament sóc molt egoista i voldria embriagar-me d’aquella màgica solitud sempre que em vingués de gust.
 Moltes vegades en el punt àlgid de meu enfurismament m’agradaria tenir un "botó vermell" per enviar a d’hiperespai ( o potser fondre’ls?) a tots aquells que estronquen la presa de les meves dosis d’endorfines. Munts de cagarades amb els seus corresponents enllardats papers arreu, marques de pintura pels camins, personalitzades per cada grup o colla  a dos o tres metres de separació en camins on no hi ha cap trencall ! Potser el lector es preguntarà si un servidor no ha cagat a la muntanya. Doncs sí, però estic orgullós de poder dir que sempre he practicat allò de "el que caga en el campo se limpia con un canto" ( malauradament en català per completament la poca rima que té) amb la posterior muntanyeta de pedres o terra perquè altri no caigui en la trampa.
Senyalització al camí de les aigues amb motiu d'alguna marxa
Ah, i no cal parlar dels típics indrets on donem als difunts el darrer adéu. Ja posats també hi deixen la urna i fins i tot n'he vist una amb la funda de plàstic que la protegeix, i de colofó un ram de flors artificials per tal de fer una ofrena ben duradora. Hi ha dies que estaria prement el botó vermell sense descans.
Per sort no tenim tal artilugi, altrament ens aniquilaríem els uns als altres sense remei, suposo que així és la raça humana.
També però de tant en tant ens hem de prendre les coses en un to lúdic malgrat l'abast de la desgràcia. Tot passejant per les Magdalenes on l’últim cop que hi vaig passar només hi havien puntets de dos colors a peu de les vies de la Miranda, veig de lluny que hi han pintat (molt curosament això sí) els noms d’algunes vies amb els seus respectius graus.
M’hi acosto, llegeixo els rètols, i quan veig les graduacions no sabia si necessitava un curs d’actualització de noves tendències en el món de les graduacions, o si allò ho havia fet algú amb bona fe i poquets coneixements de tot plegat. Bé us deixo amb aquests curiosos graus de les vies de la Miranda de Sta Magdalena.







jueves, 2 de mayo de 2013

L'home i l'aigua a Montserrat

Doctor Zoyle Gibert, Prebere.
"Lo veurer lo poch afecte que vui dia hi ha en saber las antiguitats de esta vila, me obliga posar ma á la pluma, y segons lo que he llegit, vist y comprès, donar alguna noticia, perque en la posteritat poguer pendrer algun llum los que vindran , y instruirse, perque las cosas segons los temps prenen diferents semblants".
Transcrit d'un manuscrit d'en Zoile Gibert. Monistrol de Montserrat 1824.

Quanta raó tenia en Zoile Gibert.!
Amb quina rapidesa el temps fa que tot el que no està escrit passi a l'oblit. Gràcies a gent com el prebere Gibert coneixem episodis com l'assassinat del darrer ermità de la Trinitat o la claudicació del capità Green al pla on hi havia el castell adjacent a Sant Dimas.
Entre la Trinitat i Sta Anna, i al bell mig del GR que mena a Sta Cecília entre la Trinitat i Sant Benet, trobem l'indret que veiem a la foto, per on havia passat tantes vegades i mai m'havia cridat l'atenció res en especial.


Si ens fixem al costat dret de la fotografia hi ha una gran quantitat de pedruscall abocat pendent avall.
S'observen també uns passamans fixats sobre formigo.
Malhauradament no recordo qui em va transmetre verbalment l'origen de el que veiem a la foto i desconec si hi ha constància documental i tampoc puc precissar l'any dels fets, però en tot cas varen tenir lloc abans del 1946. Segons em van explicar, en aquest indret es van estar perforant, sense èxit, pous per cercar l'aigua que eixia als Degotalls degut a la poca capacitat que hi havia per amagatzemar aigua i una demanda creixent  de la mateixa. Certament després d'explicar-me els fets vaig anar al lloc i no va ser fins llavors que em vaig adonar de les restes de pedra que hi havien al pendent, corroborant d'alguna manera la història.


Primer tub que pujava des de Can Gomis. 1946
aquest punt és just sota el camí de les aigues.

Fins l'any 1946 que es va col·locar el tub que des de Can Gomis al Llobregat  abastiria d'aigua el Monestir, el suministrament insuficient d'aigua era un problema important, ja que es recollia l'aigua que corria per la Vall Mala des de més amunt de Sta Anna  on encara es poden veure brides i trossos de tub d'aquesta istal·lació. També es captava aigua d'una surgència a la zona dels Degotalls. Podeu imaginar d'una banda la poca aigua que discorre per la Vall Mala en èpoques de poca precipitació i d'altra les destrosses que hi havien cada vegada que hi havia un aiguat important i el torrent baixava fort.
El primer tub va estar en servei fins l'any 1992 en que es va fer una nova instal·lació bessona.

                           
         Amb en Salva. Principis de 1992 fent la instal·lació nova. Aquest tram és el mateix que apareix a la foto de 1946.


 D'aquesta escassetat d'aigua ja ens en parlen al llibre "El amigo del viajero" de l'any 1876 (pagines 109-110), i ens diu que ja a finals del segle XVII ja hi havia problemes de subministrament, a l'hora que explica els llocs don es captava l'aigua en aquells temps. 


Fa pocs anys es va fer una nova instal·lació, bessona a les altres dues, i tal i com va passar amb la segona, no es va tenir en compte l'impacte visual i veiem en alguns punts els tres tubs. En aquest sentit el tub de 1946 anava sota terra on era possible i a les parets i zones amb roca es va cobrir totalment amb pedra. No cal dir que de tots era el més respectuós amb l'impacte visual, ja que els altres dos d'aigua de boca i el de baixada d'aigues residuals cap a la depuradora van totalment vistos al llarg de tot el seu recorregut.
Doncs us deixo aquesta petita història i qualsevol aportació respecte als pous tapats del GR serà benvinguda i aclaridora, o si s'escau que desmenteixi el que de forma oral se'm va transmetre.

Les quatre dames de violeta



Vestides totes quatre amb la gama que va del morat al violeta, les delicades violes gens fredoliques, calmen l'espera de l'arribada de explosió de colors de la primavera. Quasi bé sempre a l'ombra, només reben la tebior del sol ixent i els darrers espernecs lluminosos del dia.


Viola alba ssp dehnhardtii
De nou m'aprofito de l'obra d'en Nuet que limita a quatre les espècies d'aquest gènere que trobem a Montserrat. La més abundant és la "Viola alba" , la única amb els sèpals ovals.

Viola rupestris
 De mida petita, fulles d'un verd més fosc i amb les estípules sovint en el punt d'inflexió de la tija envers la flor  tenim la "viola rupestris", que és la menys abundosa del gènere a Montserrat. Aquesta era entre la Cadireta i el Portell estret.

Viola rupestris
Abundant en torrents i fonts la "viola Sylvestris" es caracteritza pel seu petal en forma d'esperó inclinat cap avall i els sèpals més petits en proporció a la flor respecte a les altres espècies amb els sèpals lanceolats v. Willkommii i v. rupestris.

Viola sylvestris torrent Sta Caterina
Viola sylvestris Guilleumes





                     



Peu de v.  sylvestris prop de la Cadireta

La "viola willkommii", endèmica dels paisos catalans, va ser descoberta per primer cop pel botànic Heinrich Moritk Willkomm el 1850 a Montserrat. És molt abundosa a tot el vessant oriental i septentrional. De fulles d'un verd clar i flors d'un morat vinós destaca la punta blanquinosa del seu pètal amb esperó.

Peus de Viola Willkommii 

Flor de Viola Willkommi
Amb les reserves d'algú que no té coneixements suficients de la terminologia botànica per usar correctament les claus dicotòmiques i acceptant qualsevol rectificació d'identificació, us deixo amb les dames vestides de violeta de Montserrat.
Salut i colors