De les Escometes al Mirall

Els dies ja discorrien tranquils, i la síndrome d'abstinència del carbonat de magnessi ja havia desaparegut. Ja no em negitejava només de pensar que no podria escalar durant dos dies. Després d'un bon grapat d'anys em vaig adonar que es podia viure sense escalar, i que no era el "què" sinó "on", el que em tenia atrapat.
  Els objectius ara eren omplir aquella vella llibreria de volums i saciar un cervell àvid de coneixements després d'anys inactiu i mogut només a base d'endorfines generades per la roca.
 La vida a les Escometes, sota el marge del Piteu, malgrat la falta d'aigua corrent i llum encetava un altre cicle amb noves prioritats.

Mas de les Escometes 1991

Els veïns

 Durant les tranquiles nits d'estiu, amb aquell conus de carretera teniem alguna que altra conversa pactada a crits amb el Salva que era a Sta Ceci.

Esmorzar a les Escometes. Al fons el marge del Piteu

 A "Guardame el último baile" amb "Chochin" 1989

Era l'any 91, lluny quedava ja aquell darrer ball que mai vaig ballar, víctima de la revenja d'aquell forat tallat que mai hauria d'haver fet. Segurament allò era la culminació del declivi i la decadència encetats després de la "titelles del sístema".

Marionetas del sistema 1988

Que esplèndids aquells matins, llevant-te sota aquelles parets tan familiars.
Aquell estiu del 91 en Salva em va parlar de la seva intenció d'anar al Mirall en solitari a la tardor. Malhauradament el vaig convencer perquè m'acceptés de company de viatge, sense saber llavors que allò faria fracassar l'empresa.

Sense cap experiència en artificial de dificultat (si no recordo malament a part de Mirall només hi havia l'Alternativa del plàtan) iniciem el nostre viatge amb un primer dia molt plàcid, muntant el vivac a la quarta reunió, i amb només un parell d'aterissades. Allò era una bassa d'oli i el nostre optimisme estava pels núvols.

Salva al vivac

Encara no sé que collons llegia!

L'endemà però al cinquè llarg, sense cap expansió crec, començava el meu calvari particular. Després de quatre hores arribava a la reunió esgotat sobretot psiquicament. En Salva recorria el mur de la sisena amb sis hores d'escalada i uns moments de tensió quan la corda va sortir-se del mosquetó de l'únic buril de tot el llarg.
 Em vaig enfonsar i les ganes de tocar de peus a terra altra vegada em van anular. Malgrat que el meu company estava amb plenes facultats i solament quedava un llarg, vaig obligar-lo a abandonar a l'endemà. N'estic ben segur que tot sòl, ell hauria fet la via, és per això que tot i que mai m'ho ha retret sempre m'he sentit culpable d'aquell fracàs.

Encara que amb regust agredolç, però sempre bons moments.