lunes, 10 de diciembre de 2012

Les Beceroles


El col·legi estava al capdamunt d’aquell dret carrer. Només amb set anys ja aprenies la diferència entre el bé i el mal, entre els àngels i els dimonis, Dos o tres cops per setmana, el mal personificat visitava la nostra classe.. Aquell bastard amb ulleres de pasta negres ens tenia terroritzats, i ell en gaudia. El recordo assegut al passadis central amb els “escollits” en fila india davant seu i cagats de por. Aquell talibà tenia una gran varietat de recursos per tenir sotmesos aquelles quaranta criatures, el seu poder punitiu era esfaraidor. Aquest cop però, la natura es va comportar amb saviesa.


Tagamanent 1979. Qualsevol roc és bo per enfilar-s'hi.


Sota el pati del darrera un descampat sovintejat per rates. Quan la pilota hi queia calia desgrimpar un mur de totxana amb uns forats estratègicament disposats i finalitzar amb un “ramonage” arbre-paret. El moviments havien d’ésser ràpids i l’anada i la tornada frenètics . Si eres sorprès pel “germà” de guàrdia, el càstig podia estar terrible i exemplaritzador per tal de dissuadir la resta d’alumnes.

  X. Perez, R. Bernal, J.Batlle, J. Figueras, J. Duran i I. Gancedo 1979-80
Segona meitat dels setanta. Els dissabtes a la tarda corrien sovint lents entre les parets d’aquell obsolet Centre d’immoral nom, o bé voltant sense rumb fix pels llavors encara permeables Zoo o Montjuic. Al parc de la Ciutadella un dels primers problemes de boulder urbà era resolt fruit de qualsevol d’aquells dies d’aborriment: la bavaresa del vell i estàtic mamut del parc de la Ciutadella.

J. Durán a Sant Llorenç de Munt 1979-80

 La veritat és que sempre m’havia preguntat a qui se li havia acudit bateijar un centre amb aquell nom. Les partides de futbolí es succeïen una darrera l’altra. Aquell vell estri era víctima de la nostra habilitat i el petit gruix dels nostres braços, els quals aixecaven aquell amagat gatell amb una velocitat indetectable per aquell pobre regent del bar, objectiu sovint de les nostres bretolades.
Els diumenges però, aquell agosarat home,treia a la muntanya  aquella colla de petits energúmens incontrolables, abillats amb els tradicionals roxetors i la bota gorda, tal com manaven els cànons. D’ença que recordo aquell sentiment d’ofec i enuig de la tornada cap a ciutat, tot prenent aquells gegantins vagons del Metro que encara posaven en servei els diumenges a la línia I.
La nostra frustració era d’unes dimensions col·lossals. No podíem esperar més per fer servir aquells quatre o cinc mosquetons de ferro i aquell “universal”que no se d’on collons varem treure.

Cim de la Torta 1981

No recordo com una corda de vint metres amb un nus al mig va arribar perillosament a les nostres mans. Surrealista, el cap de setmana aquell no podia anar bé.
 El primer contacte amb la roca provoca la primera caiguda al poc de arrancar. Un rodoló per aquell pendent, pèrdua momentània de consciència i un trau al cap. Sant Feliu de Codines potser, la veritat és que no sé on coi érem.
Les monges d’aquell convent, i suposo que en nom de Déu, neguen l’ajut als vailets. La revenja va ser instantània al més pur estil “punk”.

 Sant Llorenç de Munt 1979-80

L’endemà varem encarar un altre roc també en estil surrealista, ja que és la única manera que es pot escalar amb una corda amb un nus al mig.
Una estreta xemeneia duia el company al cim amb una “maleïda” assegurança que condemnava al segon de corda. El final, evident, un drama amb final feliç.

Uns immesurables desitjos d’escalar es barrejaven amb una por irracional a fer-ho de primer de corda. El tan cobejat permís patern no era mai aconseguit. Era necessari el furtivisme per sortir a escalar. No n’hi havia prou mirant la trilogia Pedraforca-Cavall-Agulles que tots teníem penjada a l’habitació.

Barri del Clot, “apeadero Aragon”, ben d’hora al matí. Un amb poc material que tenia ben amagat al fons de la motxila. L’altre entestat en lluir el casc en un intent de mostrar a la resta del món la seva condició de pela-roques.

  Sot de la Guilla 1981
Sot de Bac. No he acabat mai d’entendre el perquè, però era el lloc on havies de començar a escalar abans d’anar a Montserrat.
No sé si era per tot allò de l’escalada “acrobàtica”de Montserrat, que encara ara em pregunto qui collons s'ho va inventar! El cert és que llavors sovint s'utilitzaba aquests termes per referir-se a l'escalada a Montserrat. 

En “Juan” anava sempre al davant, era prim i àgil. El “Tigre” de veu greu, armat amb un gros bastó  i d’una envergadura considerable, l’assegurava naturalment a “esquena” amb total garantia. Aquell parell van adoptar aquella canalla per uns dies. Indubtablement un abans i un després de la “Germana gran” va existir. Aquella irracional por es va esvair completament. A partir de llavors, un vast món per conquerir s’obria al davant.
      

5 comentarios:

  1. ...molts pasatges tambe m`han passat a mi(el putu profe,sot del bac etc)

    ResponderEliminar
  2. El Soc del bac, quins records. Ostres Josep que jovenet!!! molts records!!!
    lete

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ei Lete, merci per la visita al blog.
      Molts records també per tu, i ja ens trobem qualsevol dia per aquí dalt.

      Eliminar
  3. Bow, amb tres o quatre anys de diferncia, el que exoliques és calcat al que vaig viure...ja sense capellans pero akb la cordq de vint metres, un clau, dos moscates i un martell de fuster...la por, el sot del bac, la clqndestinitat de l activitat, lq vestidura, les.sensacions al tren i l metro...joder...
    Tantmateix ara em faria terror que el nano em dies que sen va sol, amb 11 o 12 anys, al sot del bqc a treoar amb uns amics que comencen...crec que teniem unbangel.de la guarda...

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Ja ja, jo també recordo el martell de fuster, que com no, es va trencar de seguida.
      Estic d'acord amb el tema de l'àngel!!!

      Eliminar